Felicidad (sin Kinder sorpresa)

Creo que empiezo a entender que es la felicidad.
Solía hablar de apatía y tedio. Era de las que me gustaba deambular sola por pasillos. Me gustaba despreciar a todo el mundo y sentirme especial por ello. Me gustaba sentirme distinta, creerme feliz por ser consciente de que me abrumaba la infelicidad. Un día decidí experimentar, buscar esa felicidad aparente, que ilumina los rostros de esos seres que siempre he considerado inferiores.

Fue entonces cuando me empecé a relacionar con desconocidos. Salí a lugares dónde el alcohol despierta sonrisas estúpidas. Noctambulé borracha por las calles llenas de adolescentes inconscientes. Busqué trabajo y saboree mi propia economía. Me lancé al mundo del consumismo. Madrugué para aprovechar las horas de luz. Y después de todo esto, sólo descubrí que reír produce agujetas en las mejillas. Salir produce dolores en la barriga. Tener amigos produce dolor en la economía, lo que lleva a que trabajar produce cansancio inservible.

Con todas mis conclusiones llegué a pensar que la felicidad era sinónimo de agujetas de mejilla, dolores de barriga y amigos interesados. Pero ahora creo saber que es la felicidad.

Palabras enterradas Vol.2(b)

No te he olvidado. El tiempo pasa pero tu imagen sigue esculpida en cada uno de los rincones de mi alma. Tal vez te vuelva a ver o tal vez e de cuenta que, a pesar de todo, el sol sale cada día entibiando los enmohecidos rincones de mi ser.

El momento ha llegado. Imagine mil veces en que hacer, en que decir, en que sentir, pero me he dado cuenta que incluso imaginándolo de manera muy vívida, no vale para nada pensar en el que será. Es mejor no pensar y solo vivir.

¿Has pensado en mi en este tiempo? No, no contestes, prefiero no saberlo. Solo te advierto que una vez te abrace, no te dejaré escapar jamás. Ahora, abrázame.

Paraules ensorrades Vol.2(a)

Junts podem recórrer la ciutat. No importa que no ens coneguem, no importa que no sapiguem per on caminar.
Viena? si, és la ciutat perfecte.
Tu no em coneixes. jo no et conec, no coneixem Viena ni Viena ens coneix.
Que importa que només sàpiga el teu nom? Potser m'has enganyat, potser no ets res del que m'has descrit, però no m'importa, ja que demà desapareixeràs. Ara tu ho ets tot, és el que compte. Uns instants? L'infinit.
Deixa que ens perdem en la incertesa dels carrers. Deixa que em perdi entre els teus cabells. La teva mirada perduda serà avui la que em guii. Les teves mans nervioses em tranquil·litzaran. El teu somriure tímid em traurà la vergonya.
Quan surti el sol, tot haurà acabat, però no deixem que el després acabi amb l'ara.
Ara tu ets meu, és el que compte. Els segons? Fem-los eterns.
Demà esborra'm de la teva ment, però perdona'm si aquesta nit és inoblidable. Oblida'm, jo no ho faré.

Dinamismes

Soroll. Milers de cotxes passen diariament per un sol tram de carretera.
Moviment. Si et pares a mirar, tot i estar plantat en el mateix lloc, es tal el dinamisme que hi ha als carrers, que en un segon tot ha canviat. Només podem intenar frenar els petits detalls que t'agraden. Un edifici antic que hi ha davant els teus ulls.
Portes passant per aquell carrer desde fa 15 anys, i mai t'havies fixat en l'estructura d'aquell edifici. Els espirals de les balconades. La paret de color crema...
La llum, cada dia incideix de la mateixa manera a la hora que passes. Aquell to vermellos que proclama cada dia la fi del mon i finalment només acaba amb el dia.


Soroll. Milers de persones passen cada dia per davant teu.
Moviment. Si et pares a pensar, reacciones que hi ha gent que potser algun dia deixarà de ser una simple cara desconeguda, de la mateixa manera que algú conegut de cop marxa de la teva vida.
Si penses en els teus passats 15 anys, et dones compte que han hagut protagonistes diferents a la teva vida i que tan sols recordes d'ells els petits detalls que t'agraden. La manera en que tenien de mirarte, com tots tenien un somriure especial, la manera en que t'agafaven la ma...
I quan acabes una relació penses que es la fi del mon, però finalment només ecaba una etapa.